· 

L’estrangera soc jo

Dolors Udina

 

 

 

Se’m fa difícil destriar la traducció de la vida. A través de cada llibre que he traduït, del viatge que he fet per comprendre les paraules de l’autor, per saber què l’ha fet escriure com escriu i com integrar-ho a la meva llengua sense perdre tot el que aporta, he anat creant una veu interior que va afermant la meva manera d’estar al món. No m’imagino millor manera (a banda de llegir) de satisfer una curiositat intel·lectual per conèixer les motivacions profundes i les possibilitats de la vida al món. Podria explicar-me a mi mateixa escrivint obra pròpia, és clar, però m’engresca molt més buscar les respostes a preguntes que no he arribat a formular en el que han escrit altres, buscar-les aprofundint al màxim en el sentit de les paraules que diuen i de les que no diuen.

 

La traducció, mirant d’esborrar les fronteres entre cultures, ens canvia la manera d’identificar-nos nosaltres mateixos i de descriure les nostres relacions amb l’altre. De cadascun dels llibres que he traduït n’he tret lliçons de vida i de traducció, en alguns casos sentint molta afinitat amb l’autor, en d’altres amb certa distància, però sempre mirant de correspondre al que deien amb la màxima claredat en la llengua. En una mena de transhumància interna, he anat a buscar el món de l’autor per nodrir-me’n abans de tornar. Amb Jean Rhys i el seu L’ampla mar dels Sargassos, vaig viatjar a Jamaica per viure la dubtosa sort de les hereues antillanes que es casaven amb gentlemen anglesos i se les enduien a l’Anglaterra grisa i plujosa; la llengua de Jean Rhys, de frases curtes i precises amarades d’una tristor gairebé congènita, trobava un ressò llunyà en la meva llengua. Incrustades en la llengua de l’altre, en la llengua de Jean Rhys en aquest cas, es descobreixen possibilitats insospitades. Amb Jeanette Winterson he viatjat al Manchester dels anys cinquanta per escriure amb ella la sòrdida vida d’una família intolerant i cruel, i he sentit i viscut el seu coratge quan es despulla per explicar el seu descens als inferns de la depressió; mentre que Ali Smith m’ha ensenyat a treballar la llengua fent-ne un joc lluminós, a barrejar l’art, la literatura, la memòria i la història amb el rerefons polític del moment. 

 

Són molts els autors que m’han acompanyat des que fa més de trenta anys vaig començar a traduir i potser ja va sent hora de fer una llista de tot el que els dec i del que n’he après. Només en cito dos més que m’han ocupat el cervell i l’esperit durant molt de temps. Un és J. M. Coetzee, de qui he estat tornaveu en una desena de llibres. He gaudit amb la seva llengua musculosa i directa, clara i poc sofisticada com n’hi ha poques, i m’han arribat al cor llibres com L’edat de ferro, una carta plena de dubtes, pors i solitud d’una mare malalta a una filla que viu lluny. A través de la ficció, Coetzee presenta un entorn mancat de compassió i ple d’odi, crueltat i indiferència on potser només la paraula salva del suïcidi. Les paraules de Coetzee viatgen pel temps i per l’espai carregades d’història. 

 

La senyora Dalloway, de Virginia Woolf, és un dels llibres que he traduït que m’ha fet reflexionar més i entendre millor què és el que cal transmetre: el ritme, la força, l’esperit i la genialitat de la llengua de l’autora, la precisió de les paraules i la seva capacitat d’il·luminar allò que explica. Traduir és prendre riscos, òbviament, i potser aquest és un dels casos en què m’he sentit més sovint al caire del precipici. Després de gairebé deu anys d’haver-la traduït, continuo donant voltes de tant en tant a alguna decisió presa. La possibilitat de seguir el camí que emprèn cada ment a l’hora d’explicar-se és una de les coses més engrescadores d’aquesta professió. 

 

Sempre he traduït de l’anglès, fins que no fa gaire em vaig trobar fortuïtament un llibre en francès que em va corprendre de tal manera que, després de llegir-lo més de tres vegades, vaig decidir que no podia deixar de traduir-lo. El llibre és Traduire comme transhumer, de Mireille Gansel, una reflexió de la vida de l’autora a través de les traduccions que ha fet al llarg del temps, principalment de l’alemany, però també del vietnamita. El llibre em va interpel·lar profundament, com a traductora i com a persona, m’ha fet pensar molt en la llengua i fer-me moltes preguntes sobre la vida i sobre l’ofici de traductor. D’entrada, com a lectora, em vaig veure transportada a una literatura de la qual sempre m’he sentit molt a prop, la d’Appelfeld, Kertesz, Canetti i altres centreeuropeus, que reflecteix un humanisme que tots ells comparteixen. Em pregunto si aquest humanisme pot ser producte de la barreja de llengües amb què vivien tots de petits, de les diferents visions del món que cada llengua familiar els procurava i que a l’hora d’escriure els feia conscients de la vulnerabilitat de la llengua que feien servir. Si sempre la literatura és llengua, en aquests casos és la seva llengua minoritària el que salva allò que està amenaçat de perdre’s. Com a traductora al català, com a cultivadora d’una llengua minoritària i vulnerable, sento molta afinitat amb aquesta manera poc unívoca d’expressar-se. Quan Gansel diu «vaig adonar-me que l’estranger no era l’altre sinó jo, jo que ho tinc tot per aprendre, per comprendre d’ell», prenc consciència que el lloc des d’on jo abordo la traducció és el de l’altre, de l’autor, que com a membre d’una cultura petita, amenaçada i amb una visió del món mestissa, l’estrangera soc jo. Per traduir, m’he de posar al lloc de l’altre, escoltar-lo per entendre’l, per copsar el que la llengua transporta amagat dins seu. 

 

Mireille Gansel no concep traduir una obra sense trepitjar el terreny de l’autor i intercanviar converses i experiències amb ell. Va anar a conèixer Bertolt Brecht al Berlín Est per poder traduir «aquest alemany que Brecht treballa com si fos un metall sota el martell del forjador per arrencar-li la seva part de tenebra». Quan tradueix Reiner Kunze, el poeta de la RDA, li cal «alguna cosa més que un diccionari» i va a veure’l a Greiz, on viu: «Treballant amb el poeta la traducció dels seus versos, vaig sentir ressonar en els seus mots el silenci de la casa abandonada, el murmuri dels grans arços “on crema l’estigma de la tardor”. Vaig aprendre els accents d’una llengua interior. Una llengua de poesia viscuda i compartida a la font mateixa, allà on és amenaçada». Per fer una antologia de poesia vietnamita, viatja al Vietnam en «els anys en què els B52 llançaven bombes sobre les leproseries i els ponts de Vietnam del Nord» i aprèn la llengua del país, «els estrats sepultats de cada paraula, la memòria, l’implícit de tot un imaginari, posat en context cada cop en la vida i la història d’un poble». Després d’aquell viatge vital, diu ella, «traduir significava aprendre a escoltar entre les línies els silencis de les fonts subterrànies del país interior d’un poble». Quan camina per les planes lluminoses de la Provença i veu els ramats que transhumen en cerca de pastures més verdes, pensa en «els camins transhumants de la traducció, aquest pas lent i pacient, totes les fronteres abolides, d’un país a un altre, d’una cultura a una altra. El desplaçament d’aquest gran ramat de paraules a través dels dialectes d’aquesta “llengua ombrel·la” que és la poesia del món».

 

Gansel té un mètode per a cada traducció que emprèn: una de les més punyents és la poesia amarada de dolor de Nelly Sachs, que aborda en «una seqüència de lectures i aproximacions successives que es complementaven i teixien progressivament la textura de la traducció. Així vaig anar constituint quatre llibretes que corresponien a quatre escriptures, quatre reescriptures. Quatre horitzons». A mi, com a traductora, em neguitejava el resultat en català de la versió francesa dels poemes de Nelly Sachs que havia fet l’autora i, a partir del francès, l’anglès i l’alemany vaig mirar de fer-ne una versió amb l’esperança de transmetre el desconhort i l’aflicció que traspuen. Em van tranquil·litzar les paraules de Mireille Gansel quan li vaig transmetre aquest neguit: «De cada traducció, una obra en surt enriquida, i així serà amb Nelly Sachs: tota la llum i el dolor del seu cant serà enriquit per la llum, el dolor i l’empatia que vibraran en els versos en català».

 

Hi ha llibres, com aquest, que es queden amb tu tota la vida. Quan els llegeixes, t’emocionen; quan els tradueixes, els penses i els repenses fins arribar a trobar tot el que hi ha més enllà de les paraules i fins que acaben formant part del teu pensament. Hi havia moments, quan treballava Traduir com transhumar, que em semblava que trobava dins meu les paraules com si les hagués pensat jo i l’original les ratifiqués. De vegades diem que tal llibre ens ha canviat la vida; jo tinc la impressió que Traduir com transhumar, i haver conegut la Mireille Gansel, ha contribuït d’una manera insospitada a crear aquesta meva llengua interior, m’ha donat una perspectiva molt més profunda de la traducció i m’ha transmès l’esperança d’un humanisme reconfortant.

 

 

 


Dolors Udina

 

Dolors Udina (Barcelona, 1953) es traductora y licenciada en historia moderna y contemporánea. Ha dirigido varios talleres de traducción literaria y forma parte de la Cátedra Jordi Arbonès desde su creación, en 2003, y del Grupo de Estudio de la Traducción Catalana Contemporánea. En 2017 recibió el premio Ciutat de Barcelona de traducción en lengua catalana por la adaptación al catalán de la novela Los demonios de Loudun, de Aldous Huxley, y en 2018 la Cruz de Sant Jordi de la Generalitat. Ha traducido al catalán libros de Mireille Gansel, Jean Rhys,  J. M. Coetzee, Jane Austen, Cynthia Ozick, J. R. R. Tolkien, Charles Bukowski, Ian McEwan, Alice Munro, Virginia Woolf, Toni Morrison y Ali Smith; y al castellano, obras de Daniel Baremboim, Michio Kaku, Mary Kaldor, Mary Craig, Carl Sagan, William Styron, Robert Frost, Margaret Atwood, Ivan Klima y George Bernard Shaw, entre otros autores.